Estimats Enric i Paula;
Potser cada vegada em sento més decepcionat amb la cultura de societat que vivim, perquè em dono compte que estem vivint uns moments de demagògia què és completament desesperant.
Veiem com les companyies elèctriques, les petrolíferes, les de l´aigua, etc, que són part fonamental del dia a dia de les persones es forren, mentres aquestes ens ofeguen amb les factures, independentment de la situació de les persones, mentres el govern veta la profileració de l´energia solar i d´alternatives.
Sentim com tots els partits parlen de la millora del treball, de l´esforç de la ciutadania, de civisme i responsabilitat, mentres van sortint escàndol, darrera escàndol de corrupció en especial del govern, però de gairebé tots els partits en general. A més dels bancs, de les constructores, etc. i no de qualsevol d´ells no, dels més importants i tota la direcció d´ells. Els que es tripliquen els sous directius, que són completes milionades mentres el pobres treballadors pateixen acomiadaments i ajustos de personal.
El pitjor, és que tota aquesta demagògia la patim en tots els àmbits.
A l´esport la gent no té respecte pels jugadors ni pels àrbits i es diuen de tot, ja desde les categories infantils, fins que arriban en molts casos a les mans.
L´esglessia que hauria de ser austera i donar exemple d´actitut i comportament, és de les empreses més riques del món, amb escoles privades per rics, amb dogmes machistes, polítics e interesats. Amb casos de pedrastria i secretismes que donen vergonya, però encara així amb subvencions de l´estat i avantatges fiscals desproporcionades.
Al final ens donem compte que totes les potencies econòmiques tenen tan poder que arriben pràcticament a on volen sense escrúpols. Les empreses farmacèutiques donen medicació per tenir clients en lloc de tractar enfermetats, les alimentaries posen més sucre i aditius per crear més adicció.
Criminalitzen les drogues toves, mentres el tabac i l´alcohol són legals i ben vistos.
La justícia està pensada per proteguir als forts i s´oblida dels febles.
Nosaltres ja vivim una situació demagògica; on una super mare, pot marxar-se amb els fills, encara que sigui perquè l´han fet fora del treball per robar. Canviar -lis de cole unilateralment, portar-lis a metges perquè els diagnostíquin malalties per aconseguir ajudes, deixar deutes per allà on passa, fer denuncies falses de maltractament, posar tots els impediments perquè els seus fills tinguin una bona relació amb els seu pare i la seva familia, etc, etc, etc... i no passi res.
Mentres,,, no treballa, però demana ajudes de menjador (que tampoc paga), viu en una casa de lloguer (que a saber si paga?), i rep ajudes de totes les administracions possibles, perquè la pobreta mare, està sense recursos. TELA MARINERA AMB LA SUPER MARE!!!
Segurament ennuvolats pels vostres sentiments cap a la vostre mare, us pot resultar ofensiu aquestes paraules cap a ella i això evidentment alhora us donarà una pitjor imatge meva, però és el que sé i el que sento i podria passar-me el dia així, però no cal.
Però l´habitual és que els fills aprenguin amb la base que veuen a casa, perquè aquesta perspectiva la podrien considerar que és el normal i l´habitual. Per això, amb aquesta base que vosaltres rebeu, aquests inputs nefastos, em dona por que siguin part dels arrels de la vostra personalitat.
No us enganyaré, jo l´he passat malament i em costa de pair, però majoritariament em sap greu sobretot per vosaltres, perquè viure aquestes experiències és molt penós i només espero que no us passi factura amb els anys i només desitjo que mentres passeu aquesta realitat surrealista, esteu bé i sobretot sigueu feliços. Jo no sóc un super pare, sóc un pare normal que us estima moltíssim, us troba moltíssim a faltar, que espera tenir algun dia l´oportunitat d´estar un altre vegada amb vosaltres i us esperarà sempre amb els braços oberts.
Us envio infinits petons i abraçades.
Espero que tingueu un magnífic dia i fins demà.
