Que ingenu que sóc!!!
Pensar en tot el que porto lluitat per aconseguir, com a primera mesura urgent que ha trigat gairebé tres anys, que una resolució judicial que autoritzés un lloc per poder veure´ns i començar un procés d´apropament amb vosaltres no seria boicotejat desde un inici, és de ser molt ingenu.
Però això representa el que representa. No hi ha més.
Si no s´ensenya tan sols a respondre a un "hola", una salutació buida de contingut, poc més es pot esperar.
Ja no diguem d´ensenyar a que les diferéncies es resolen parlant e intentant dialogar per arribar a algun enteniment que millori la relació.
Resoldre?
Millorar la relació?
Com tantes coses que ens estan passant, és molt significatiu que alhora que se m´acusa d´abandonament, quan arriba la possibilitat de començar a trobar solucions a les nostres diferències, sembla que no en voleu?
Trobar solucions ?
Qui les busca i qui no les busca?
Qui les desitja i qui no les desitja?
Podríem parlar de la responsabilitat que tenen els vostres pares, per la conveniència que els seus fills no hagin de viure aquestes situacions, però és evident que han de ser els dos el que entenguin i promoguin amb respecte i educació com a mínim una cordial relació.
Promoure tot el contrari fa impossible que tinguem cap apropament.
Això, potser és el que desitgen altres persones.
Però és això el que realment voleu?
Alguns pensaran que això és un joc i jaja i jiji, que divertit és fer mal al pare.
Ahir em vaig quedar de pedra quan la Marta em va explicar com estava la situació.
Impensable!!!
En cap cas m´esperava que això pogués passar.
Podia pensar que seria un moment tens, que tindrieu moltes coses a dir i moltes d´aquestes serien reproches, amb raó o sense, volia sentir el que tenieu que dir, sentir la vostra presencia i en el millor dels casos intentar raonar amb vosaltres. Era un primer contacte i millor o pitjor, era començar un diàleg.
Però el que va passar, per mi no té nom.
Encara li dono voltes i no ho entenc.
No sé amb quina proporció, en tot cas va ser extraordinariament elevada, vaig tenir una barreja de sentiments d´emprenyament, indignació, però sobretot de frustració.
Em va deixar un nus a la gola, que encara porto i que penso em costarà de desempellegar-me.
Ara estic calent amb aquest assumpte i potser no penso amb tota la nitidesa que deuria, així que necessitaré uns quants dies per reflexionar i assumir aquesta desagradable realitat.
Desde ahir a la tarda porto el móvil en modo avió i no he parlat amb pràcticament ningú, però he vist que tinc moltes trucades i unes quantes dels yayos. Aquesta nit com cada dijous sopem amb ells i sé que els disgustarà molt saber el que ha passat, perquè inevitablement tot el que m´afecta a mi també els hi acaba afectant a ells.
Finalment, amb tota l´il·lusió del món va quedar demostrat que ahir no va ser un bon dia, però la vida continua i us agradi o no, sempre hi sereu al meu pensament.
Perquè estimats Paula i Enric tingueu ben clar que us estimo moltíssim i us trobo moltíssim a faltar.
El dimecres que ve en tindrem un altre oportunitat i només depén de vosaltres el camí que voleu recorre, perquè no dubteu ni per un segón que jo hi seré amb tota l´esperança.
Desitjo que esteu bé i que sigueu feliços.
Us envio infinits petons i abraçades i fins demà.
