Avui fa 19 mesos que no estem junts. Una eternitat.
Aquest blog, com us he explicat en varies ocasions el vaig començar a fer amb la finalitat que poguessiu veure i adonar-vos per vosaltres mateixos que us estimo moltíssim, que us trobo molt a faltar i que per molt que us expliquin, cada dia penso en vosaltres.
El vaig començar l´any anterior a veure´m obligat a parar amb el régim de visites, preveient que les coses s´estaven complicant moltíssim i no hem vaig equivocar gaire.
Durant tot aquest temps ha sigut un repte difícil escriure-us, sovint al principi i tot seguit desde el 10 de maig de 2.013. Amb el d´avui 660 posts, 660 díes escrivint-vos. Potser un altre cose no tinc, però ganas e interés per intentar arribar a vosaltres crec que no m´han faltat.
Si us dic la veritat, en molts moments m´ha costat tenir aquesta continuitat perquè mentalment m´he sentit em moltes ocasions trist, abatut i decepcionat, molt decepcionat. No amb vosaltres, això mai, vosaltres no en teniu culpa de res, sino amb el comportament de certes persones i amb la passivitat d´unes altres. De la burucracia i del sistema de justicia en el que vivim.
Però també és veritat que alhora i en general el blog m´ajudat a poder expressar-vos les meves emocions i els meus sentiments, a no interioritzar els problemes i a no mantindre´ls corroent-me per dintre. A sentir que cada dia, encara que no hem contesteu, us puc parlar, com quan us llegia els contes per les nits i semblava que ja estàveu dormits i que ja no escoltaveu les meves paraules, pero encara estava una estona més llegint-vos i aquesta sensació hem fa sentir més a prop vostre.
Això és el que diuen neurolingüistica, una forma de teràpia; mentres expliquem els nostres anels, els nostres pensaments i els nostres sentiments, ens reforça la confiança i ens manté serens i amb la ment clara per continuar. Perquè sino amb tot això seria per tornar-se boig.
D´aquesta manera tots els consells positius que us escric i tots els missatges d´ànim que envio, també aconsegueixo que hem tornin a mi, amb l´esperança que ens ajudin a tots plegats, a superar-ho aviat, perquè recordeu estimats Enric i Paula que per mi, com per qualsevol pare, vosaltres sou el que més estimo al món.
Durant tot aquest temps ha sigut un repte difícil escriure-us, sovint al principi i tot seguit desde el 10 de maig de 2.013. Amb el d´avui 660 posts, 660 díes escrivint-vos. Potser un altre cose no tinc, però ganas e interés per intentar arribar a vosaltres crec que no m´han faltat.
Si us dic la veritat, en molts moments m´ha costat tenir aquesta continuitat perquè mentalment m´he sentit em moltes ocasions trist, abatut i decepcionat, molt decepcionat. No amb vosaltres, això mai, vosaltres no en teniu culpa de res, sino amb el comportament de certes persones i amb la passivitat d´unes altres. De la burucracia i del sistema de justicia en el que vivim.
Però també és veritat que alhora i en general el blog m´ajudat a poder expressar-vos les meves emocions i els meus sentiments, a no interioritzar els problemes i a no mantindre´ls corroent-me per dintre. A sentir que cada dia, encara que no hem contesteu, us puc parlar, com quan us llegia els contes per les nits i semblava que ja estàveu dormits i que ja no escoltaveu les meves paraules, pero encara estava una estona més llegint-vos i aquesta sensació hem fa sentir més a prop vostre.
Això és el que diuen neurolingüistica, una forma de teràpia; mentres expliquem els nostres anels, els nostres pensaments i els nostres sentiments, ens reforça la confiança i ens manté serens i amb la ment clara per continuar. Perquè sino amb tot això seria per tornar-se boig.
D´aquesta manera tots els consells positius que us escric i tots els missatges d´ànim que envio, també aconsegueixo que hem tornin a mi, amb l´esperança que ens ajudin a tots plegats, a superar-ho aviat, perquè recordeu estimats Enric i Paula que per mi, com per qualsevol pare, vosaltres sou el que més estimo al món.