Estimats Paula i Enric:
Penso tantes vegades durant el dia amb vosaltres i amb què puc escriure-us, que hi han dies que hem costa trobar alguna cosa interesant, alguna curiositat, alguna cita que pensi que us pot agradar o que hem doni peu com a tema del post pertintent.
Aquests és un d´aquests díes, què havent treballat tot el dia, cansat, adolorit i una mica bastant bloquejat mentalment no tinc gaires idees novas o velles per desarrollar.
A més, durant el dia vaig escribint quan puc i de vegades a la primera penso que ja he acabat i ho publico, però la gran majoria guardo el que escrit i reprenc el post tres o quatre vegades. Altres dies, ho penso però com no hem surt, ho deixo per més tard, i mes tard, i mes tard fins que acabo escribint com ara a les dos de la matinada. (un altre vegada). Es cert que en moltes ocasions no tinc temps, però d´altres és una qüestió d´incapacitat creativa o en tot cas inspiradora.
Arribat a aquest punt, com el d´avui només hem queda que per nasos escriure el que pugui, surti el que surti perquè si llegiu el blog sapiqueu de primera mà que com a mìnim i crec que aixó està fora de cap interpretació que penso en vosaltres cada dia.
Potser serà perquè us estimo moltíssim i us trobo moltíssim a faltar?
Després d´uns 900 post aproximadament que us he escrit, potser es podría contemplar com una possibilitat, no?
Ara, també arribat a aquest punt com el d´avui, que de tant tard que és, ja ni veig la pantalla i espero que hem podeu perdonar si hi trobeu moltes faltes d´ortografía i algun pàrraf que no sigui del tot comprensible.
I ja que la meva inspiració està per el terre avui us faig arribar un acudit que potser ja es vell i possiblement ja l´haureu sentit però a mi m´ha fet gracia.
Us envio infinits petons i abraçades. Espero que esteu bé i gaudiu d´un gran cap de setmana.
Bona nit i fins demà.
Perquè la vida quan es pot també s´ha de pendre amb una mica d´humor.