Estimats Enric i Paula;
Mira que penso en vosaltres en innumerables ocasions durant tot el dia i no us enganyaré, en molts d´aquests moments amb tristessa i moltíssima enyoraça.
Sou els meus fills i portem un fotiment de temps sense poder estar junts, com diables no he sentir-me així !!!.
Però alhora he de fer una veritable lluita interna perquè també penso que no ni havia un altre camí, ni ho hi havia, ni ho hi ha. (quin galimaties de frase). I quan ens trobem en aquestes situacions on no hem d´agafar una bona solució, sino que hem d´agafar la solució menys dolenta, crec que hem de mirar cap endavant i continuar lluintant d´un altre forma. Si la d´abans no ens conduiia a res de bó, hem de buscar un altre que encara què faci el camí més llarg, més difícil i arribat a aquest punt turtuós, és la única opció que hem quedava i per tant crec que la correcta.
Que hem tingut moltes dificultats, per suposat, com tots els pares amb els seus fills.
Que a més ens han carregat moltes més a l´esquena, indubtablement.
Que per sobre de tot ens estimem moltíssim, per descomptat.
Que tant de temps sense estar junts és molt trist i ens trobem moltíssim a faltar, evidentment.
I sobretot que ja amb tot el que hem passat, és hora de deixar les diferències a una banda i amb tota l´estimació que ens tenim mirar cap endavant, buscant la manera de conviure i gaudir d´un futur junts.
Tot és una qüestió de voluntat.
No dubteu mai que per la meva part jo sempre la posaré tota.
Us envio infinits petons i abraçades, bona nit i fins demà.