Sempre he pensat que aquest blog està fet només per vosaltres.
Sempre he pensat que l´única forma de fer-vos saber que diariament hem preocupo i penso en vosaltres era escriure-ho i fer-ho públic.
Sempre he pensat que no hi ha res que estigui escrivint que sigui negatiu per vosaltres. No crec que l´història d´un pare que escriu cada día als seus fills perquè els estima i no pot estar amb ells, us pogui comportar cap desagravi, ni tan sols crec que als altres els hi creii gens d`interés, potser no us ho crea ni a vosaltres.
Encara així, avui una persona amb experiéncia i de confiança m´ha recordat que vosaltres no hi voleu que l´escrigui. M´he compromés a fer tot el que hem diguin per recuperar-vos i m´ha tornat a recordar que tot, tot, tot no el feia perquè en seguia escribint.
Per molt que a mi no m´hagui semblat negatiu vaig a fer el primer pas per recuperar-vos restringint el blog e intentaré crear un accés només per vosaltres i deixar de mostrar-ho públic.
Encara no ho sé com ho faré, així que puc trigar alguns díes, però a partir de demà aquest blog no serà un blog públic.
Jo us seguiré escribint cada día mentres no pugui estar amb vosaltres i tinc l´esperança que en poc més de vint díes ja no faci falta que el torni a escriure mai més.
Això és el que hauria desitjat sempre perquè us estimo moltíssim i us trobo moltíssim a faltar.