Estimadíssims Enric i Paula:
Moltes vegades hem plantejo, val la pena lluitar?
La primera resposta que hem ve al cap és; indubtablement, per els fills sempre s' ha de lluitar.
Després vaig reflexionant i m' adono que he vist la vida passar desde fa 20 anys darrera d' un vidre a la botiga. Al principi per crear-me un futur al mercat laboral, després per portar uns diners a casa i poder donar-vos una vida millor i després més de la meitat del meu sou que li dono a la vostre mare per un sentiment de responsabilitat cap a vosaltres. Diners que la majoria no us arriban ni molt menys a vosaltres.
I tot això per sobreviure malament cada mes i no tindre temps per gaudir de la vida i sobretot de vosaltres.
Potser no cal.
Potser no és necessari tant d' esforç per aconseguir uns diners que comporta tant de sacrifici.
Potser amb poc que guany per sobreviure sense luxes tinc prou (ara tampoc en tinc de luxes).
Potser l' esforç que faig i que vosaltres no ho considereu, no cal. Seguireu pensant que sóc un mal pare per fer-vos estudiar, sóc un mal pare per fer-vos menjar be, soc un mal pare per intentar educar-vos, sempre pensareu i sinó ja us ajudaran a pensar així que sóc un mal pare, faci el que faci.
Sé que sou nens o joves com tu Enic, per tindre determinades opinions pròpies no influènciades. Però cap mostra d' estimació durant més de sis mesos i el que ens pot quedar es molt desalentador. Avui en dia i han maneres de poder comunicar-se amb mi, per e-mail, per telèfon, per Facebook. Si és per por a represàlies podria quedar entre nosaltres, però seria un gran estímul per continuar.
Sé que sou nens o joves com tu Enic, per tindre determinades opinions pròpies no influènciades. Però cap mostra d' estimació durant més de sis mesos i el que ens pot quedar es molt desalentador. Avui en dia i han maneres de poder comunicar-se amb mi, per e-mail, per telèfon, per Facebook. Si és per por a represàlies podria quedar entre nosaltres, però seria un gran estímul per continuar.
Així que sense voler ser apocalíptic, si no puc estar amb vosaltres potser ho deixi tot una temporada i hem doni un temps per viure la vida d' un altre manera. Ja són molts anys amb un gran desgast físic i mental del que de vegades costa aixecar-se.
Crec que un plat a taula i un lloc per dormir no hem faltarà. Sé que les persones que m' estiman i en puc estar orgullós i n' estic hem recolçaran.
I a vosaltres faci el que faci sempre us estimaré, us portaré al cor i desitjarè sempre, sempre que volgueu tornar a retrobar-nos.
Això no és una despedida, de moment, només és una reflexió en un moment de molta enyorança.
Bona nit fills i fins demà, espero.