Son les dues de la matinada i com moltes nits, estic al sofà escrivint-vos.
Penso infinitat de vegades en vosaltres durant el dia però sempre estic massa embolicat per possar-me a escriure. Encara que fa poques hores que us he escrit, tots els pensaments que tinc durant el dia, l' insommi i la tranquilitat de la nit m' ha fet tornar a escriure-us.
Aquests posts del blog són com si pogués tindre petites converses amb vosaltres, com si us pogués explicar la meva visió de les coses i les meves inquietuds, que ara mateix sou vosaltres per dir-vos que:
M' agradaria tant estat amb vosaltres, sense reproches, sense males paraules, només passar una estona jugant, xarrant o rient del que sigui. Però veig que ara no és possible i hem dol.
M' agradaria poder fer-vos veure la felicitat sense rancúnia, sense cap sentiment negatiu, amb amor i estimació per les coses, les situacions o les persones. Però no puc i m' entristeix.
M' agradaria demanar-vos perdó per el que us hagi molestat i que hem poguessiu perdonar per el mal que us hagui pogut causar.
M' agradaria haver sabut comprendre els vostres sentiments i haver-me donat comte de com s' anava incrementant aquesta confrontació per haver la fet desaparèixer.
El que no m' agradaria es perdre el vostre amor i la vostre estimació, ni per mi, ni per la nostre familia, perquè tots us estimem moltissim i us trobem molt a faltar.