Estimats Enric i Paula:
Potser us penseu que m´agrada escriure aquest blog i la veritat és que no.
El que de veritat m´agradaría és no haver de escriure´l perquè significaría que seriem una familia normal, i que podria dir-vos en persona el que us he de escriure, que us podría abraçar i fer-vos petons en lloc d´enviar-los al núbol, que podrem compartir molts moments preciosos, entrenyables, i que son mereixedors de recordar tota la vida i que en canvi m´he de conformar a explicar-vos en aquest blog que possiblement no lleguiu.
Així que no penseu ni un moment que aquest blog és un divertiment per mi. Tot el contrari es una càrrega pessada que hem veig obligat a fer perquè tingueu com a mínim la possibilitat de saber de mi, de la meva opinió i sobretot de la meva estimació per vosaltres.
Vosaltres no sou cap joc, ni cap peça d´un tauler que és pogui moure a caprix.
Sou dos nens que necessiten, com ho necessiten tots els nens, d´un pare i d´una mare que estiguin per vosaltres, que us cuidin i vetllin per vosaltres.
No comprenc el perquè m´he tingut que veure obligat per el nostre bé a arribar a aquest extrem de deixar de veure-us per conservar com a mínim una mica de pau i de tranquilitat. Fins i tot haver d´agafar un camí molt dur d´enyorança a l´espera d´una ajuda desesperada per part de la justicia.
Ho sento fills si això us incomoda però sabeu que la meva revindicació és per vosaltres, perquè us estimo moltíssim i us trobo moltíssim a faltar i per molt que ho intento no soc capaç d´entendre, ni de compendre el perquè ens fan això i per aquest motiu hi han dies que sóc força crític amb qui ha provocat tot això i no ha tingut mai cap intenció d´ajudar-nos.
Espero i desitjo que esteu bé. Bona nit i fins demà.
I no oblideu mai que us estimo fins al infinito i mes enllà.