Estimats Enric i Paula;
Avui un dia una mica girat, un temps per no sortir de casa i molta enyorança veient a les families fent activitats i els pares passant aquestes festes amb els seus fills i encara queda les de Nadal.
Uff!! Quin panorama.
Un dia en el que hem sento enfadat amb el món per permetre les desigualtats i les injusticies.
Amb certes persones, amb advocats, amb jutjats, amb col·legis, amb doctors, amb tothom que no entén que hi han coses que no s´haurian de deixar d´atendre. Qué un excés de feina no ha d´incloure una falta de compromís per part de tots. Enfadat amb vosaltres no.
Que mal atendre una qüestió pot ser tant nociu per uns nens com participar-hi en alguna cosa negativa cap a ells.
Penso que no es molt difícil d´entendre.
I per molt que ho digui,... cap compromís, cap esforç, cap intenció de canviar.
Si a sobre mostro la meva indignació i m´exsalto una mica parlant i demant una mica de voluntarietat, encara dono la sensació de ser un pare intransigent, que increpa i amb un caràcter violent.
Perdoneu-me però hi han dies que és per enviar a tothom a menjar pastanegues. A vosaltres no.
Després hem calmo una mica i penso que la vida t´ha enviat per aquest camí i com no dispossem d´una màquina per tirar enrera, el que ha passat no el podem canviar i el present és com és.
Desganyitar-se no hem porta enlloc i només queda la paciencia i la resignació.
Males aliades també, perquè a falta de tres dies per arribar als treinta un mesos sense poder estar amb vosaltres, la pàciencia s´acaba i la resignació hem desgasta i hem fa sortir una tristessa i una melancolia que hem fa difícil fins a respirar.
Així que treballo cada dia per canviar aquests pensaments i sustituir-los per uns de més positius.
Però avui no ho aconsegueixo e intento seguir alguns consells d´autoajuda.
Espero i desitjo que vosaltres no tingueu aquestes pájaras mentals i sigueu forts, perquè la vida és llarga i vosaltres sou els protagonistes d´ella.
Jo hi seré sempre disponible per vosaltres per si algún dia teniu el desitg, la possibilitat o la valentia de decidir que val la pena que tornem a estar junts. Perquè recordeu sempre que us estimo moltíssim i us trobo moltíssim a faltar.
Us envío infinits petons i abraçades i fins demà.
Uff!! Quin panorama.
Un dia en el que hem sento enfadat amb el món per permetre les desigualtats i les injusticies.
Amb certes persones, amb advocats, amb jutjats, amb col·legis, amb doctors, amb tothom que no entén que hi han coses que no s´haurian de deixar d´atendre. Qué un excés de feina no ha d´incloure una falta de compromís per part de tots. Enfadat amb vosaltres no.
Que mal atendre una qüestió pot ser tant nociu per uns nens com participar-hi en alguna cosa negativa cap a ells.
Penso que no es molt difícil d´entendre.
I per molt que ho digui,... cap compromís, cap esforç, cap intenció de canviar.
Si a sobre mostro la meva indignació i m´exsalto una mica parlant i demant una mica de voluntarietat, encara dono la sensació de ser un pare intransigent, que increpa i amb un caràcter violent.
Perdoneu-me però hi han dies que és per enviar a tothom a menjar pastanegues. A vosaltres no.
Després hem calmo una mica i penso que la vida t´ha enviat per aquest camí i com no dispossem d´una màquina per tirar enrera, el que ha passat no el podem canviar i el present és com és.
Desganyitar-se no hem porta enlloc i només queda la paciencia i la resignació.
Males aliades també, perquè a falta de tres dies per arribar als treinta un mesos sense poder estar amb vosaltres, la pàciencia s´acaba i la resignació hem desgasta i hem fa sortir una tristessa i una melancolia que hem fa difícil fins a respirar.
Així que treballo cada dia per canviar aquests pensaments i sustituir-los per uns de més positius.
Però avui no ho aconsegueixo e intento seguir alguns consells d´autoajuda.
Espero i desitjo que vosaltres no tingueu aquestes pájaras mentals i sigueu forts, perquè la vida és llarga i vosaltres sou els protagonistes d´ella.
Jo hi seré sempre disponible per vosaltres per si algún dia teniu el desitg, la possibilitat o la valentia de decidir que val la pena que tornem a estar junts. Perquè recordeu sempre que us estimo moltíssim i us trobo moltíssim a faltar.
Us envío infinits petons i abraçades i fins demà.