Estimats Enric i Paula:
Comença el tourmalet d´aquesta setmana amb una tremenda xafugor.
Avui rehabilitació a primera hora, després a treballar i al migdia he anat a veure la tieta amb el ferrocarrils catalans fent transbord amb la linea vermella fins a l´hospital de Bellvitge i caminar deu minuts. Total per passar poc més de mig hora amb ella. Però ha valgut la pena estar una estona, per veure com s´alegra quan ens veu. I això que està com una reina.
Li donan d´esmorçar, de dinar i de sopar. Fa exercicis de rehabilitatació i també tres dies a la setmana fan manualitats. I tots els dies la anem a veure, jo, el tete, el yayo i de tant en tant també la yaya. Així que molts estem per ella i això encara que imagino li preocupa una mica, alhora també li fa feliç i això si que és realment important.
Després de veure-la he fet el mateix recorregut de tornada a casa per dinar i tornar a treballar per la tarda.
Un dia esgotador i poc productiu, un dia més sense vosaltres i alhora un dia menys per tornar a estar junts. Porto tant de temps i estic tant cansat que no sé com sentir-me.
Intento veure la part positiva, i ho intento cada dia però per fer-ho faig un gran desgast físic i mental.
No sé com esteu vosaltres, de vegades penso que seria millor que no llegiu aquest blog, perquè veient el meu patiment us pogui comportar algunes preocupacions i cert malestar.
En la situació que ens trobem i amb l´estima que ens tenim seria el normal, i sento de cor que ens trobem així i per molt que no hem creieu no m´han deixat un altre camí que el que m´he vist obligat a pendre.
Per tant si no llegiu aquest blog, segurament viureu aillats, entre cometes, d´aquesta història i en tota ignorància sempre hi ha més felicitat. Perquè no oblideu mai que el més important per mi sou vosaltres i la vostre felicitat, perquè us estimo moltíssim i us trobo moltíssim a faltar. Encara que això representi estar lluny de vosaltres i que penseu de mi tot el que us han ensenyat.
Us envio infinits petons i abraçades i fins demà.
Avui rehabilitació a primera hora, després a treballar i al migdia he anat a veure la tieta amb el ferrocarrils catalans fent transbord amb la linea vermella fins a l´hospital de Bellvitge i caminar deu minuts. Total per passar poc més de mig hora amb ella. Però ha valgut la pena estar una estona, per veure com s´alegra quan ens veu. I això que està com una reina.
Li donan d´esmorçar, de dinar i de sopar. Fa exercicis de rehabilitatació i també tres dies a la setmana fan manualitats. I tots els dies la anem a veure, jo, el tete, el yayo i de tant en tant també la yaya. Així que molts estem per ella i això encara que imagino li preocupa una mica, alhora també li fa feliç i això si que és realment important.
Després de veure-la he fet el mateix recorregut de tornada a casa per dinar i tornar a treballar per la tarda.
Un dia esgotador i poc productiu, un dia més sense vosaltres i alhora un dia menys per tornar a estar junts. Porto tant de temps i estic tant cansat que no sé com sentir-me.
Intento veure la part positiva, i ho intento cada dia però per fer-ho faig un gran desgast físic i mental.
No sé com esteu vosaltres, de vegades penso que seria millor que no llegiu aquest blog, perquè veient el meu patiment us pogui comportar algunes preocupacions i cert malestar.
En la situació que ens trobem i amb l´estima que ens tenim seria el normal, i sento de cor que ens trobem així i per molt que no hem creieu no m´han deixat un altre camí que el que m´he vist obligat a pendre.
Per tant si no llegiu aquest blog, segurament viureu aillats, entre cometes, d´aquesta història i en tota ignorància sempre hi ha més felicitat. Perquè no oblideu mai que el més important per mi sou vosaltres i la vostre felicitat, perquè us estimo moltíssim i us trobo moltíssim a faltar. Encara que això representi estar lluny de vosaltres i que penseu de mi tot el que us han ensenyat.
Us envio infinits petons i abraçades i fins demà.
