Estimats Paula i Enric;
És important tenir metas a la vida, del tipus que sigui per no perdre la motivació.
Pot ser una meta esportiva, laboral/escolar o personal, però alguna cosa que ens motivi.
Segons la meva opinió, viure sense un somni és com navegar sense rumbo i això comporta possiblement depressions i fustracions que no ens porten res de bo.
Els objectius siguin del tipus que siguin, han de ser flexibles i fets amb una programació, també pensant a llarg plaç. És recomenable que siguin alcanzanbles i realitzables.
Per això fraccionar el camí amb objectius petits per anar cumplint el procés, és ideal.
També escriure´ls i anar marcant el que anem conseguint és molt important per veure el que ja anem aconseguin.
No tots els dies tenim ànims per pensar en objectius, però no per això hem de defallir.
Tampoc és necessari pensar a lo gran i plantejar-nos ser astronauta o pilot de formula 1, o sí i buscar la manera d´arribar. Encara així, moltes vegades, petits canvis diaris en la nostra vida ens ajudan al llarg del camí, de moltes maneres.
Intentar millorar en algunes coses que no ens sorten, ajudar a casa i fer més cas, o simplement lleguir un llibre. Pendre´s la vida sense prese però sense pausa, crec que és un bon métode.
Sempre hi han coses que ens poden donar una motivació per pendre la amb interés, perquè al final només en tenim una i si no l´aprofitem nosaltres per nosaltres mateixos, ningú ho podrà fer per nosaltres.
Jo en tinc molts objectius, de petits i de grans, com cada principi d´any, em sembla que els té tothom. Que si he de baixar de pes, que si he de fer més esport, que si vull estudiar més algunes materies que m´agradan, com el diseny, alguna cosa de programació, etc. Per suposat, encara que és un fet molt difícil, millorar la meva situació económica i per descomptat no deixar de gaudir tot el pogui dels moments i de la gent que estimo.
Però el meu objectiu més clar i contundent sense cap mena de dubte, sou vosaltres.
En aquest cas, no poso data, No sé si serà a curt (no ho crec), a mig o a llarg termini, però tinc la absoluta determinació per dedicar la meva vida a intentar tornar a estar amb vosaltres, perquè us estimo moltíssim i us trobo moltíssim a faltar.
Penso que en aquest món s´ha de lluitar i treballar moltíssim, i ens hi podem trobar en situacions molt difícils de portar, però quan un pare que estima amb bojeria als seus fills, no pot estar amb ells, és miri com és miri, està prohibit rendir-se.
Els mitjans són el que són. Ara l´únic que puc fer és escriure-us cada dia al blog, intentar saber de vosaltres a través dels metges, professors i potser la justicia, com a mínim fins als divuit anys. Tot i aixì no perdre mai l´esperança de que algun dia reflexioneu, com a mínim el suficient per estar disposats a tenir un diàleg per intentar entendre´ns,
Fins aquest moment, desitjo de tot cor que esteu bé i sobretot que sigueu feliços.
Us envio infinits petons i abraçades.
Espero que hagueu tingut un magnífic dia i fins demà.