Estimats Enric i Paula;
Ahir per la nit vam anar a sopar a casa dels yayos, com fem cada dijous, però amb l´absencia del tete Jesús, que porta una galipandria de cavall i estava al llit amb angines.
No sé el perquè, però és habitual amb ell que cada any en tingui, ja les té força controlades i quan comença a notar els sintomes, és cuida molt més, es pren la medicació que li va bé i es tira un dia senser de llit i de descans i se li passa.
Així que ahir vam estar sols amb els yayos i la tieta, que porta uns dies fatal.
Ahir al matí és va caure i se´ls van veure negres per aixecar-la. No es va fer gaire mal, però qualsevol dia tenim un bon susto. Després de dormir tota la tarda, a les vuit de la nit, la van aixecar per estar una estona al menjador abans de sopar i volia pendre un got de llet per esmorçar perquè pensava que era el matí.
Espero que no sigui progressiu, perquè amb el ritme de desorientació que porta, en quatre dies ja no sabrà ni qui som. Ja no és que sapigui el dia o el mes que és, sino que tampoc l´hora del dia en el que es troba.
Després de sopar deia que estava cansada i que s´en volia anar a casa, perquè creia que estava a casa d´una cosina. És molt trist i fa molta llàstima veure com va perdent el cap.
Com a la yaya li suposa un gran esforç, vaig aprofitar que estavem nosaltres, per acompanyar-la al lavabo, desvestir-la, posar-li el pijama i ficar-la al llit.
Avui el tete ja s´ha trobat millor i ha anat a treballar i ja hem quedat el diumenge per anar a veure´ls i ajudar-lis a casa.
Jo al migdia aniré a dinar amb la familia Pedrosa-Molano perquè el dimecres va ser el cumple de l´Agustín, el pare de l´Àngels i la Carmen. El pobre home tampoc s´entera de res, però sabem que s´ho passa bé quan estem tots e intentem que mentres no mermi les seves capaçitats, compartir tots els moments també amb ell.
Trobar-se físicament malament és dur, sobretot per la gent gran perquè els hi costa molt més recuperar-se, però trobar-se mentalment perdut encara ho és més, perquè no només ho pateix la persona sino el reste de la familia.
No sé si en viviu alguna situació similar però en tot cas, sempre hem de pensar que encara que igual que no entenen el que fem o el que diem, sí que perceben els sentiments i la forma en que els hi diem les coses. Per això és fonamental tractar-lis amb molta paciència i estimació.
Desitjo que vosaltres esteu bé i sobretot sigueu feliços.
Us envio infinits petons i abraçades.
Espero que tingueu un magnífic dia i fins demà.